Crear hàbits, crear necessitats, crear vincles...

«- Qu'est-ce-que signifie «apprivoiser» ? dit le Petit Prince.
- C'est une chose trop oubliée, dit le renard. Ça signifie «créer des liens».
- Créer des liens?
- Bien sûr, dit le renard. Tu n'es encore pour moi qu'un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n'ai pas besoin de toi. Et tu n'as pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu'un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m'apprivoises, nous aurons besoin l'un de l'autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour toi unique au monde...»

Le Petit Prince

Antoine de Saint-Exupéry, 1943

"- Què significa "domesticar"? - digué el Petit Príncep.
-És una cosa massa oblidada- digué la guineu- Significa "crear vincles".
-Crear vincles?
-Sí- digué la guineu- Per a mi, de moment no ets més que un noiet similar a mil noiets. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. No sóc per a tu més que una guineu similar a cent mil guineus. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. Seràs per a mi únic al món. Seré per a tu, única al món..."

El Petit Príncep
Antoine de Saint-Exupéry, 1943

Quina manera tan tendra d'interpretar les relacions humanes... I la realitat és, ni més ni menys, aquesta: ens necessitem els uns als altres i ens nutrim els uns dels altres. Malgrat això, no estem habituats a demostrar el nostre respecte, la nostra admiració, o senzillament, la nostra estima cap a tota la gent que ha passat a ser "única" per a nosaltres. Hauria de ser un hàbit!

Ahir em vaig veure totalment desbordada pels sentiments i les emocions que vau ser capaços de provocar en mi. Tenia l'ànima trasbalssada de veure com despullàveu en public les vostres. Va ser tan gratificant sentir el meu nom quan llegíeu els escrits, que no tinc paraules per a expressar la meua felicitat. Pensar que algú em recordarà en algun moment determinat de la seva vida, o saber (perquè així m'ho heu fet arribar) que he contribuït en el procés d'aprenentatge, de canvi i/o de creixement dels meus companys, és desconcertant (en el bon sentit de la paraula, clar)...

Després de la sessió "melodramàtica" d'ahir, com quan veus una pel·lícula d'aquelles que et deixen sense respiració, vaig haver de tornar a casa caminant, passejant, respirant l'aire que em permetés digerir tot allò que havia escoltat feia unes hores... Sentia nostàlgia i temor per pensar que potser mai més tornaríem a treballar junts, a somiar junts. No obstant això, la certesa de saber que hem sapigut aprofitar i exprimir al màxim aquesta oportunitat, em proporciona una satisfacció tan gran que per res del món ho canviaria.

Gràcies Alba per començar, gràcies Miguel Ángel per gaudir i animar-nos sempre a gaudir, gràcies María per ser tan justa, gràcies Vicent per la teua honestedat, gràcies David per la teua força, gràcies Iovis per la teua clarividència, i gràcies Marta per la teua sinceritat. Ens heu donat una lliçó d'humiltat i transparència que no oblidaré mai. Fer front a la situació d'ahir sense disposar de cap precedent vos fa grans, molt grans!

Una abraçada ben forta companys!